vilanovameia.tk

L'església parroquial de Sant Salvador a Vilanova de Meià.

L’església romànico-gòtica de Sant Salvador de Vilanova de Meià (segles XIII-XIV), va ser declarada monument històrico-artístic de caràcter nacional pel Departament de Cultura de la Generalitat el dia 20 de juliol de 1984.

És un temple d’una sola nau de planta rectangular i absis semicircular encarat a orient La nau principal està coberta amb una volta de canó de perfil apuntat sostinguda interiorment per tres arcs torals. L'absis és cobert per una volta de creueria molt primerenca amb sis grans nervis interiors i els corresponents contraforts exteriors. Per la seva arquitectura i pels elements escultòrics, la construcció d'aquest absis va viure la transició pròpia del segle XIII, de les solucions del romànic cap als elements innovadors del que avui coneixem com a gòtic. Els 6 capitells del primer pis i les impostes porten elements escultòrics d’un romànic rústec i poc elaborat, propi segurament d’un taller local. Els 6 capitells superiors porten elements escultòrics de més qualitat similars als de l’escola de Lleida del segle XIII, els quals els podem trobar a l’església d’Agramunt i també al portal romànic del nostre temple obert al mur del migdia.
La Porta Baix, és el portal principal obert al mur de ponent És un gran portal gòtic que per les seves característiques constructives i decoratives no té parió a les nostres contrades, i per l'època tan primerenca en què es va edificar, és el primer esglaó en l'evolució de les portalades romàniques lleidatanes cap als nous models gòtics que culminaran, durant la segona meitat del segle XIV, en la porta dels Apòstols de la Seu de Lleida..
A l'extradòs de la clau de l'arc d'entrada es troba la imatge de la Verge, asseguda en un tron, amb el Nen Jesús a la falda. L'element fonamental d'aquesta imatge és la inscripció, en lletra gòtica, que hi ha a la peanya i ens diu la data de construcció d'aquest portal. Es troba als costats d'un escut i està escrita en català i llatí. La traducció més correcta sembla ser:
"Aquesta imatge la féu en Francesc Duluga l'any del Senyor 1327".
A la dreta de la Verge i esculpit en alt relleu sobre l'última dovella hi ha el grup de l'Epifania. Al costat esquerre de la Verge, i esculpits sobre l'última dovella en alt relleu, hi ha quatre imatges formant dues escenes diferents: tocant a la Verge un àngel anuncia en somnis la maternitat de Maria a Sant Josep. És de les poques vegades que el pare terrenal de Crist apareix junt amb la Verge en l'anunciació. A continuació es troba l'escena tradicional de l'Anunciació. Tot plegat un treball escultòric de primera qualitat.
El fris del brancal nord es representen escenes de l'Antic Testament: la vida de Noè, el pecat original amb Adam i Eva als costats de l'arbre del bé i del mal, l'expulsió del Paradís, .... El fris del brancal sud porta esculpits en alt relleu escenes del Judici Final.
Són també de força interès: la talla policromada de la Verge del Puig de Meià (s. XII); la imatge esculpida en alabastre policromat de la Verge del Roser, gòtic del segle XIV; la taula del Calvari, pintura al tremp, gòtica del segle XV obra del Mestre de Viella; la imatge renaixentista de Santa Maria Magdalena de Peralba i una talla del Sant Crist.


Monestir Sant Pere del Bac, o de l'Obac

S'hi va des de Vilanova, per un camí en direcció migdia. És vora del barranc de Sant Pere, difícil de trobar, els murs són dins d'un alzinar, sota un camp de cereal.

 

Veure amb http://maps.google.com

 

Benedictines

En aquesta església hi hagué inicialment una comunitat de monges o donades que devien seguir la regla benedictina. La primera notícia data del 1080, en un testament on s'esmenta l'abadessa Eliarda, d'aquest lloc.

El 1215 ja no tenia comunitat i el 1244 fou donada al priorat de Santa Maria de Meià. A mitjan del segle XVII encara tenia culte, ara està totalment arruïnat.

 


Monestir de Santa Maria de Meià


El priorat de Santa Maria de Meià és situat al poble del mateix nom, uns 2 o 3 km a ponent de Vilanova de Meià.

Veure amb http://maps.google.com

 

Benedictins / canonges
 
Aquest cenobi fou fundat com a monestir independent, pel senyor del castell de Meià, Guillem de Meià, en una data incerta del començament del segle XI, entre el 1010, data de la recuperació del lloc de mans dels sarraïns, i el 1040, que és quan hom té la primera notícia de la seva existència.

No sabem tampoc sota quina regla es regia aquest establiment. És de suposar que no era benedictí ja que hom té notícies (cap el 1080) d'una reforma del cenobi on es diu que en endavant seguiran les directrius de Benet de Núrsia. Aquesta reforma seria conseqüència de la decadència registrada arran d'una incursió sarraïna, que havia deixat el lloc en ruïna.

Aquesta primera reforma no va tenir èxit per l'oposició de l'abat. A partir del 1091 comencen a aparèixer nombrosos clergues, que a principi del segle XII s'anomenen canonges. El 1105 trobem dirigint la comunitat un prior en lloc de l'abat.

El 1140 el prior del monestir fa donació del mateix a Santa Maria de Ripoll
 amb la intenció de que els monjos observessin la regla benedictina. Aquesta donació es va confirmar més tard i fou ja definitiva a partir del 1183 data en que la família dels fundadors hi donen la seva conformitat.

Sota la dependència de Santa Maria de Ripoll entra en una etapa d'estabilitat, els priors eren anomenats des d'aquell monestir d'acord amb els antics senyors del priorat. L'any 1315 el visitador de Tarragona fa constar que tot i que l'església es troba ben parada el monestir era destruït; la comunitat formada per clergues, monjos i conversos; moltes de les rendes del priorat havien estat apropiades per l'abat del monestir de Ripoll. La situació moral era de total disbauxa i fins i tot el prior tenia públicament una concubina, com també la tenien altres canonges, i un darrer era acusat de sodomia.

Els priors comendataris van agreujar els mals del priorat, i des del 1445 es deslliga de Ripoll i passa a dependre directament de la Santa Seu. La comunitat continua amb la seva situació ambigua, formada per canonges i monjos, els primers amb categoria superior. Això fa que hom la consideri una canònica i que el papa intentés secularitzar-la el 1592, intent que no prosperà. Aleshores continuà com a priorat clarament benedictí, amb certa dependència, altre cop, de Ripoll.
 
El 1693 es reforma l'església en la seva totalitat i el 1837 arriba la fi del cenobi, amb la seva desamortització.