La palentologia és una cita obligada en parlar del
Montsec i de la Coma de Meià degut a la gran quantitat i varietat de
fòssils que afloren en molts indrets. Els més valorats pels experts
són els que es troben a la Pedrera de Meià. A començaments del segle
XX, quan d’aquesta pedrera se n’extreien calcàries litogràfiques
entre les que sortien els fòssils, Lluís Marià Vidal va aconseguir
que prestigiosos científics com els francesos Fernand Meuinier o
Emile Sauvage i el belga René Zeiller descrivissin els exemplars més
importants que anaven apareixent. L’explotació del jaciment va durar
fins cap a l’any 1920 i és en aquest període quan es van trobar els
fòssils més notables. En aturar-se les extraccions de pedra i
després amb la Guerra Civil i la postguerra els fòssils de la
Pedrera van caure en un cert oblit. Va tornar a ressorgir l’interès
pels mateixos cap als anys cinquanta amb Lluís Ferrer i Condal i més
tard amb els Amics de la Paleontologia de Lleida. El paleontòleg que
actualment la coneix més a fons és Antoni Lacasa. S’hi ha trobat
vegetals (equisetum, zamites); insectes (l’escarabat o panerola,
larva de cavall de serp...), peixos, anurs (la granota més antiga
del món: Montsechobatrachus gaudryi); rèptils (essent el més conegut
el petit cocodril Alligatorium depereti Vidal). Recentment (1995) es
va trobar el fossil d’un ocell que va viure en període Cretaci i que
demostra l’evolució dels dinosaures cap a les aus. Molts dels
fòssils provinents de la Pedrera de Meià es poden veure i estudiar
al Museu de Geologia de Barcelona, al del Seminari Conciliar de
Barcelona, al Paleontològic de Sabadell, al de l’IEI de Lleida i als
de Ciències Naturals de Madrid, París i Londres.
A Vilanova de
Meià es conserven dues importants col·leccions paleontològiques: la
de Vicenç Franco i la de Joan Mullor.
Paleontologia
La
Pedrera de Meià
Lluís Marià Vidal
aconseguí que prestigiosos
científics europeus, com els francesos
Fernand
Meunier o Emile
Sauvage i el paleobotànic belga
René Zeiller, descriguessin la majoria de fòssils que anaven
sortint a la Pedrera de Meià, comencada a
explotar el 1897 per
extreure calisses
litogrifiques amb desti-nació a les arts
grãfiques. Les primeres troballes daten de 1902.
Vers 1920
s’abandonaren els tre-balls, fet que
suposá una negoci ruinos per a
l'hisendat vilanoví Emili Castejón
Mestres, que havia pledejat per la seva propietat.
Els elevats costos
d’extracció en van fer perdre la rendibilitat enfront
l’explotació dels jaciments de
Solnhofen (Baviera), d’Alemanya, i Cerin (Ain), de França, de
major qualitat i millor
preu. L’últim propietari es deia Mas, mallorquí, i l’encarregat era
Miquel Escolà, més conegut
com "Miquel de la Pedrera", un picapedrer de cal Petit del
Vagot d’Alòs de Balaguer,
hostatjat a cal Maurici primer i a cal Guerreta, després. Es
casà amb Manuela, una noia
de ca la Morana. Abans d’emigrar a l'Argentina fundà una germandat obrera, fou
un autèntic líder obrer i un excel.lent mestre d’obra perque
les parets i talussos de
la Cabroa i els murs i meticulosos revolts del camí que davalla
de Rúbies cap a la
Pedrera, ideats per a facilitar el trànsit de carros, són una
autentica obra d’enginyeria, ja
que un segle després continuen gairebé intactes. Les
planxes litogràfiques eren
baixades fins a Tàrrega pel Simonet dArtesa, un carreter que
mena-va un carro amb 5
matxos. Per anar a carregar a la Pedrera i després per
donar maquina, és a dir,
frenar el carro a les baixades, llogava homes de Vilanova i
Santa Maria.
Les principals
troballes paleontològiques de Meià són exposades al
Museu Municipal de Geologia
"Francesc Martorell Peña", erudit arqueòleg i gran
naturalista, que llega importants
col,leccions dipositades en el museu que porta el seu nom
al Parc de la Ciutadella
de Barcelona. També se’n poden veure, a part de col.leccions
particulars, als museus del
Seminari Conciliar de Barcelona, a I’IEI de Lleida, al
Paleontològic de Sabadell, als de
Ciències Naturals de Madrid, París i Londres.
Després de la mort de
Lluis Maria Vidal el 1922 i l’atzucac de la Guerra Civil,
la Pedrera es summí en
un oblit generalitzat fins a principis de 1950 en que Lluís
Ferrer Condal, metge de
Salas de Pallars, els diumenges, en un acte de pur esnobisme
en aquells temps pero de
gran mèrit, comença a baixar amb el cotxe de línia de l’Alsina Graells fins a la
parada de la Font de les Bagasses, pujava a la Pedrera pel camí de
mas Macià, hi passava el
dia. i a la tarda se’n tornava a casa. Passat un temps es
motoritzà amb una Vespa
comprada amb la venda a uns italians duna de les 3 granotes
trobades a la
Pedrera.
Lluís Ferrer, Lluís
M. Vidal i els topònims Lleida, Ilerda i Montsec han donat
nom i cognoms a diferents
especies que han internacionalitzat la Pedrera de Meià.
Noel Llopis Lladó, del
Club Muntanyenc Barceloní, el 1933 dona notícia de l’existència
de crustacis escrivint
"Sobre la troballa d’un dectipode macrur al Neojuràssic de
Santa Maria de Meià",
un especímen
classificat en 1971 pel carcinòleg Lluís Via Boada amb el nom de
Pseudoascatus llopisi Via.
Josefa Menéndez Amor
en recordà la seva existencia a "Contribución al
conocimiento de la flora
Kimmeridgiense de Rubies y Santa Maria de Meiá (Lérida)"
amb una comunicació
presentada al Instituto Geológico y Minero de España el 1951 i el
geoleg portuguès Carlos Teixeira publica al butlletí de la Societat
Geològica de Portugal, "La flore,fossile des
calcaires lithographiques de Sta. María de Meyá" (Oporto,
1954).
Acabada la Guerra
Civil -la Pedrera forma part del cap de pont de la Baronia
de Sant Oisme, quan el
país es comença a desvetllar de la foscor generada pel
règim franquista,
professionals i aficionats van anar redescobrint la Pedrera i una
florida renaixença de paleontoadicció
culminada en l’entitat Amics de la Paleontologia de Lleida (1973),
possibilità noves troballes de vegetals, algues, algun crustaci, ous
de tauró [paleoxyris],
insectes, larves d’insectes, excrements [coprolits], fins a 17
generes de vertebrats
pisciformes [leptoletis el més àbundant] i 3 plomes, descobertes per
Lluís Ferrer Condal, Ferran
Albuixech Escalé i Antoni Fontova Barbera, pertanyents a llerdopteryx visi,
un Arqueornithes,
l’ "Arqueoptèrix catalá", un ocell amb cua de
llangardaix, dents al bec i urpes
als colzes de les ales per pujar als arbres i després
volar, esglaó clau i
fonamental en l’evolució de les especies, dels quals només
n’existeixen
3
exemplars trobats a Solnhoffen en 1861.
Vegetals:
Equisetum (conífera),
Zamites i Podozamites (folíols), Pelourdea sp. Seward, Phyllotaenia
af nervosa Saporta, Rhabdotocaulon sp. Fliche, Sphenopteris
cJ: microlada Saporta
i els quatre més
abundants Pagiophyllum cirinicum Saporta, Frenelopsis
rubiesensis, Montsechites ferreri Teixeira (Lluís Ferrer, 1954)
i Montsechia vidali
[Zeiller] Teixeira
(Lluís M. Vidal, 1902). aquests dos últims, angiospermes
de ribera tan enigmàtics
com exclusius de la Pedrera de Meià.
Insectes:
L’escarabat o
panerola Articoblatta colominasi Meunier (1914), la
vespa Ephitaltites
jurasiccus Meunier (1903), la larva de
cava11 de serp Paleoaeschna vidali
Meunier
(1903) i l’escarabat
Paleontina vidali Meunier(1902).
Peixos: Anaethalion
vidali Sauvage (Lluís M. Vidal,
1903), Lepidotus ilergetis
Sauvage
(1903)+ Leptoletis
crusafonti Wenz (Miquel Crusafont, 1968), Notagogus
ferre-ri Wenz(Lluís Ferrer,
1954), Ophiosis montsechensis Wenz (S. Wenz, 19681,
Propterus vidali Sauvage
(Lluís M. Vidal,
1903), Vidalaumia catalanuica ISauvagel Wenz,
Urocles woodwardi Sauvage
(Emile Sauvage,
1903).
Anurs:
La granota més antiga
del món Montsechobatrachus gaudi y Féjerva y (Lluís M. Vidal,
1902), Eodiscoglossus santonjae Villalta (Lluís Ferrer, 1950)
i Neusibatrachus
wilferti Seiffert (1972).
Rgptils: Ilerdasarus
crusafonti Hoffstetter CJ. Peláez,
1964), Meyasaurus faurai Vidal (Marià
Faura Sans, 1915) i
el petit cococril Alligatorium
depereti Vidal
(Lluís M. Vidal,
1915).
L’au
del Montsec
L’última troballa
important que es va fer a la Pedrera es va
publicar el juny de 1997. Un
aficionat descobrí el
fòssil l’any 1995 i el va donar a coneixer a
un equip científic format per paleontòlegs
de les universitats
Autónoma de Madrid i Central de
Barcelona, que porten les investiga-cions
a la zona del
Montsec. L’equip, dirigit pel catedràtic
José Luis Sanz, analitzà el fòssil als
laboratoris
madrilenys. L’animal en qüestió s’assembla en molts aspectes a un
Archaeopteryx (l’ocell més
primitiu) que va viure en el període
Juràssic, fa uns 135
milions d’anys, un dels passos intermedis que
demostren l’evoluciio dels dinosaures cap a les
aus. És un esquelet fòssil d’au en molt bon
estat de conservació, de 15 x 10 cm, amb
dents al bec, una gran fossa ocular, el cap allargat, plomes
molt petites i arrossegant
una llarga cua. Era un animal de sang freda que solament
podia volar distancies
curtes. Fòssils no tan complets ni en tan bon estat s’han trobat
a Mongolia i al
jaciment de Las Hoyas (Conca, 1988).
De tota manera, Peter
Welhnofen del Museu de Munic, va fer una altra
recons-trucció del seu crani on
s’aprecien diversos ossos no observats anteriorment a les
aus primitives, com són
l’0s postorbital i l’escamós, i el tipus de vèrtebres cervicals,
intermè-dies entre les dels
dinosaures i les aus modernes. Per això es tractaria de l’esquelet
d’un pollet encara més
antic, amb semblantes a les primitives aus, pero amb cert
parentiu amb els dinosaures.
Pero aquestes característiques osteològiques obliguen a
incloure aquestes restes entre
els Enantiornithes, grup d’ocells exclusiu del Cretaci, és a
dir que aquest pollet
trobat al Montsec demostraria que els ocells provenen dels
dino-saures el 1998 es trobà un
jaciment d’icnites (petjades de dinosaure) a sol Revellit
de la Vall d’Eriet i es
comentaren a identificar dins de la vall de Meià altres icnites
sobre sengles bancs
d’arenisca situats a la partida de Landelapart i als
Callissos.
Fòssils
del Montsec de Meià
La vida a la Terra
aparegué fa uns 4.000 milions d’anys i l’origen de l’home
modern se situa entorn del
milió d’anys. De la nostra historia, en un llibre de 4 milions
de pagines, només se
n’han escrit 400. Fins al 1797 es cregué que la Terra havia
aparegut 4.004 anys abans de
Crist comptant les generacions des d’Adam fins als nostres
dies.
Fins a mitjan segle
XIX, dels fòssils es deia que
eren obres del dimoni enviades per confondre
l’home o restes de
plantes i animals destruïts pel Diluvi Universal, quarta
i última de les
catàstrofes bíbliques.
Fa 230 milions d’anys
Meià era un
estany d’aigües
tranquil·les amb variada
fauna, vegetació
tropical i clima
moderadament càlid, no gaire humit. Una
serie d’orogènies alpines va fer que
els cossos morts de
milers d’éssers animals i vegetals quedessin
coberts per una fina capa de fang de calissa i
resultaren petrificades les seves parts
més dures sense
canvis aparents en les seves estructures.
El cicle sedimentari del Montsec, format
bàsicament per
materials de l’Era Mesozoica o Secundaria
[248 a 65 milions d’anys] i parcialment
de l’Era Cenozoica o
Terciaria, es tancà a final del període
Eocè [38 milions d’anys] amb la retirada
de les aigües i el consegüent diposit de
materials
conglomeràtics, sorrencs i argilosos.
Variats indrets de la
Vall de Meià, Vall d’Ariet, Serra de la Vall,
Montsec de Vilanova i Montsec de Santa Maria havien
estat molt generosos en fòssils de tota mena,
primordialment d’hippurites,
placosmillies
[caps de xut], i
cyclolites [panetsl, corol,laris
cretàcics, pero lentes i silencioses ràz-zies
humanes han anat
netejant d’aquest tipus de records pretèrits
el paisatge i els barrancs montsecins. Tanmateix, algun
caragol, ostrea, hivalb.
musclo, corall, trigònia, rudista, esponja, fins algun ammonit i
algun ericó, són encara
possibles de trobar en algun d’aquests llocs: Coll d'Orenga,
Peralba, la Serreta, Paús,
Querant de Meià, Fabregada, Sant
Pere, Sant Aleix, la Plata, Rúbies,
Reguer, Riu Merler, Clot
la Mora i, sobretot la Llobera, l’escullera coral·lina del mar
de Tetis que existí al
Montsec de Meià, un mar amb coralls [milers d’éssers disposats
en forma de ziga-zaga o
amuntegats] molt semblants en forma i tamany als que
habiten mars tropicals
d’aigües netes i salinitat estable com el Carib, a menys de 100 m
de
profunditat amb una
temperatura’mitjana de 20 graus.
Pels amants de la
Paleontologia són visites possibles a Vilanova els museus
particulars de Joan Mullor i
Creixell, al carrer de Ponent, una exposició molt
meticulosa de variats i
nombrosos coralls i hippurites, i a la part alta de la vila, a la
Mota, el de Vicens
Franco, aplec de fòssils de tots els gèneres provinents d’arreu de
la geografia
catalana.
Alveolina oblonga
Lacaziua depressa
Aulosmilia archiaci
Leptoplyllia
Ceratotrochus minimus
Lima ovatu
Cerithizlm kjeunii
Meandrarea angulosa
Cerithizlm palense :W
ficcr alhasiensis
Cerithium
valeriae
Columnastrea
striata
Corhula
striatula
Cra.57ostea m
ulticostata
Ctyomelid
Cllllnolites
undlllata
Qclolites
ellipticzrs
Qclo1ite.s
polimorpha
Qphosoma
maresi
D.yploria
D.yplotecnium
suhcircularis
Heliastrea
toucasi
Heteroconia
wrrucosa
Hippurites
arnazldi
Hippurites
canalicatus
Hippurites
maestri
H@purite.s man
tesecanus
Hippurites
mouksi
Hippurites
permouknsi
Htppuritespreamulissi
Hipplirites
resectus
H@purite.s
socialis
Hippurites
toucasi
Janira
quadn’costata
Natica,pteu
Orhitolina
lenticularis
Ostraea
cadere7zsis
Ostruea mzllticostata
Desha.yes
Ostrea
spirmsa
Panopea
elongata
Ph,yllo.smillia catalan
uica
Bataller
Phymosoma
marei
Plucosmilia bqfllli
Vidal
Pk~co‘imilia r
Ydali
Radiolites
angzdosus
Rkynchonella
d<irormis
Sphoendites
angeiodes
Spboeru1ite.s
moulinsi
Sphoenrlites
sinnzlutus
Sphorulites
squumosus
Terebratula
nanclasi
Terebatnrla
sella
Terehrutzllu
tamarindus
Tympanotonus turris
arengar
Turritella
uniangularis
Turritella
dutlalii
I/oluta
deshayesiana
Qcaria
lzcjani